Una mica de seny.

Ara sembla que els socis cules tindran que tornar a passar per les urnes amb proximitat. Tot per que a un jutge i al trio “calatrava” (Majó, Medina y Minguella) els i a donat la gana de dir que ja portem quatre anys de mandat, cosa realment errònia. Es cert que l’actual junta directiva (parlant amb els estatuts a la ma) porta quatre anys, però moralment, no es pot considerar els primers nou dies com un any de mandat.

Sembla que ara no tenen suficient amb fer aqueta bajanada (obligar a convocar eleccions), sinó que s’està desfermant una forta campanya de deslegitimació front el nostre president: Juan Laporta.

Senyors siguem intel·ligent. Jo sempre e pensat que les lleis estan per interpretar-se, les lleis poden ser flexives, no podem consider-nos esclaus de les lleis, sinó vers a l’inrevés.

Diuen que els cules mai podem estar feliços, i certament, es així. Encara sembla quedar una mica de sentit comú, tot i que vingui de l’ultima persona de la que s’esperava (Joan Gaspart) “que la gent ho tingui molt clar, quan les coses van molt be no es tenen que fer canvis”. Tinguem sentit comú, i tornem a elegir al president que ens a portat a aconseguir la segona lliga de campions.

Ja les tenim aquí !!!

Finalment en tocarà passar per les urnes, a tots els catalans i catalanes, el proper dia 1 de novembre, data que no deixar de ser estranya pel fets de tractar-se d’un dimecres, encara que es un dia festiu.

Sacava així el govern tripartit (ara bipartit) de la generalitat, el govern d’esquerres que tan necessitava el nostre país. Es cert que aquets tres anys de legislatura no han estat planes ni fàcils, ans al contrari, discussions i escàndols han sacsejat el panorama polític català, sobretot per culpa d’una dreta que a fet una oposició molt forta, criticant tot el que podien.

En línies generals, els catalans no podem estar disgustats del govern que tot just sacava, encara que no s’han complert totes les expectatives, a sigut un von govern, a servit per modernitzar el país i també per trencar amb els anys de pujolisme i dels governs de la dreta nacionalista.

La data elegida es si mes no estranya, tot i que segurament servirà per potencia la participació (el fet que fos un dimecres festiu, farà que gairebé ningú marxi fora de casa), es una data molt llunyana, ja que el més apropiat àuria sigut apropar més les eleccions, sobretot sent conscients que l’actual govern pinta ja ven poca cosa.

Les reccions no s’han fet esperar, CIU qualificà la decisió de “Maragallada”, Montilla enfadat perquè no se li a consultat la decisió, ERC i ICV, no fiquen impediments en el fet de realitzar-se les eleccions un dimecres, encara que estan disgustat per la llunyania del comicis, per la seva part el PPC diu que així “sacava un mal son”, encara que per sort, aquest pinten ven poca cosa en el nostre panorama polític.

Senyors la precampanya ja a començat.

Cop de cap i cap a casa.

Vermella directa, va se el que li va ensenyar l’àrbitre a Zinedine Zidane desprès que aquest li dones un cop de cap a Materazzi (jugador de l’equip Italia).

Va ser els mes trists dels adéus. Zidane va començar el mundial conscient que seria la ultima vegada que es ficaria una samarreta de futbol (almenys de forma professional). Ni els mes somiadors del francesos pensava que la seva selecció arribaria tan lluny al present mundial, però guaita !!, finalment va se així.

Zidane o tenia tot de cara per retirar-se a l’elit como molts jugadors de futbol han somiat, tantes i tantes vegades. Es retiraria a la final d’un mundial, sens dubte el més gran dels aconteixaments futbolístics. Semblava que el vent li bufava a favor, ja que sense fer un gran mundial, la selecció francesa va aconseguir col·lar-se fins a la final.

Però com no, la va haver d’espifiar. Va ser a la segona part d’una prorroga que havia de servir per desfer l’empat que fins aquells moments marcava el marcador (1-1), Zidane va arremetre una agressió a Materazzi, donant-li un cop de cap. L’àrbitre desprès de consultar amb els altres assistents va decidir expulsar-lo i enviar-lo a la dutxa, sense cap mirament, vermella i cap a casa. França va acabar perden aquest partit als penals i per tant, Itàlia va guanyar un mundial ven descafeïnat.

Un final ven trist.

Aquest dies se n’ha parlat molt d’aquest fets, tant o més que dels guanyadors. Els mitjans de comunicació van ven plens d’aquesta informació, fins i tot un grup d’experts a fet llegir els llavis per saber el que li va dir Materazzi, sembla ser que va insultar a la seva germana (Lila) dient-la que era una “prostituta”. Però, no hi ha justificació, no importa el que li va dir el jugador Itàlia. Zidane tindria d’haver sigut tant gest com per ser conscient que aquell era el seu últim partit, tindria que haver-se espasat l’orgull i mirar cap a una altre canto.

També se esta parlat molt del fet que cap dels arbitres va poder veure l’agressió en directe, sinó que va ser el quart àrbitre, l’espanyol Luis Medina Cantalejo (qui li havia de dir a aquets senyor que passaria a la historia dels mundials), que va poder veure la jugada m’entres la repetien al marcador de l’estadi. Sens dubte un von enginy de picardia, ja que es veritat que això no esta permès per la FIFA, però l’home va s’haver reaccionar a la seva pròpia errada i utilitzar els mitjans que se li presentaven.

Zidane es potser uns dels grans jugadors de futbol de la historia, no cal negar-ho, però també cal recordar que no es la primera vegada que li donen un d’aquets atacs en mig d’un partit.

Aquets fet pesarà a la historia del futbol, serà recordat per sempre, i serà la primera imatge que tots tindrem quant pensem en aquest jugador.