The Missile Game 3D.

Aquí teniu un joc en el que passar aquelles estones on de vegades sembla que no passa mai el temps.
Pilota un míssil en un túnel ple d’obstacles. Introdueix-te per cada forat amb la major precisió possible.

Aneu amb compte, fa addicció.
(per jugar premeu la imatge)

 

La polèmica dels líquids als aeroports.

El Roto
07-11-2006 / EL PAÍS

Rajoy i altres acudits.

El PP hem fa riure, un riure que sem presenta pel fet de no voler plorar en vers les opinions d’aquests dramaturgs de la comedia. La van pifian alla on van.
L’altre dia, el 30 d’octubre, dos dies abans de les eleccions a la generalitat, van passar per la “Mañana TV”, un seguiment de tots els candidats que es presentaven per la demarcació de Lledia. Al senyor Montanya, li van fer el seguiment acompanyat de senyor Rajoy (m’estic plantejant si és mereix anomenar-lo senyor). Els dos asseguts en la par posterior d’un cotxe. Sincerament, vaig sentir pena. En Rajoy va començar a preguntar que si quants habitants tenia Lleida, que si Tarragona i Reus eren molt lluny, que qui era aquest home del bigoti (quant es va trobar un cartell amb la foto del Francesc Pane). Senyors, es penos, un home que si no agues estat pel 11M, avui seria el president del nostre país, no solament estic avergonyit pel fet de que no coneix res del nostre territori, sino que a més fa aquestes còmiques preguntes quant sap que te una càmara davant. Es com si li agrades demostra la seva ignorancia. Però qui desprès d’això te el coratge de votar aquest senyor?

Però les errades no acaben pas aquí. El nivell de mentides, exageracions i males interpretacions és tan elevat en les files del PP, que se’ls hi ha colat unes imatges que no tocaban. En el famós video que han realitzat per a desacreditar al govern. En el video apareixen unes imatges de quant governava Aznar. Això ens mostra el absolut menyspreu que te aquests partit en vers la veritat, i els seus votants, conscients que aquestos s’engulliran qualsevol cosa. En altres paraules, no importa el que diguis, encara que sigui una barbaritat, perquè segur que la gent s’ho creurà. Aquests partit ja a abandonat el centre dreta, del que tan presumia el senyor Aznar, ara s’ha col·locat (en el seu període també) en la extrema dreta, en el més odiosos del feixisme i del fanatisme catòlic. No es estrany que tingui tanta por aquest partit, suposo que es perquè hem recordar un temps no tan llunya.

Aquí teniu el video.

http://www.youtube.com/watch?v=CaKa58nnm7M

20 de novembre del 2006.

Tal dia com avui, fa 31 anys, va morir Francisco Franco, aquella persona que ens va robar la nostra llibertat, la nostra cultura, la nostra pau i la tan enyorada república.
El dictador, va tenir la mort que és mereixia, una mort lenta i dolorosa, que encara no pot pagar el tan mal que va fer.
Avui és un dia per recordar, no solament per que aquesta data, va significar la fi del període més fosc de la nostra historia, sinó també per tenir-lo present, i per a continuar lluitant per a que això no torni a succeir.
A més de Franco, tal dia com avui, fa 70 anys, també morir Antonio Primo de Ribera, afusellat. Sens dubte un dels inspiradors del alçament feixista que va condemnar al nostre país al període dictatorial més important i penós que podem recordar.

Però no tot seran coses dolentes, tal dia coma a avui, fa 84 anys, va néixer el meu padrí. Que encara que jo no vaig tenir el suficient temps per a conèixer, les histories que m’han anant contant durant la meva, encara curta, vida, me fan sentir orgullós i omplir-me d’admiració cap a la seva persona.
El meu padrí, el dia que va complir el seu cinquanta-tresè aniversari, va tenir una doble alegria.

No oblideu el dia d’avui, jo almenys no l’oblidaré.

Memoria

En este país hubo un tiempo en que se hablaba en voz baja en los autobuses. En los colegios castigaban a los niños que hablaban otra lengua distinta al castellano. No se podía ser de izquierdas ni nacionalista ni faltar a misa. Hubo antes también una guerra. Y tras ella, la dictadura. Franco no era un buen hombre ni un gran dirigente. Cuéntele estas historias a sus hijos. Insista en que memoricen. Que al menos su recuerdo salve la verdadera historia, porque ciertos políticos quieren reinventarla. El rey y la derecha española tratan de convencernos de que el castellano nunca se impuso. A los indígenas latinoamericanos se les pedía por favor que asistieran a clase de español. Eso me pareció entender.

Dentro de poco la derecha se dejará de niñerías y reivindicará la memoria de Franco. Se empezará relativizando. Se dirá que la situación era insostenible. Que la guerra civil no fue para tanto. Y que con Franco, ése hombre, se vivía mejor. Se le harán grandes homenajes y la gente lanzará globos al aire y serpentinas. Se soltarán Vivas a España y a la madre que la parió. Lo siguiente será revisar los libros de texto y la memoria de los más jóvenes.

En Alemania la negación del holocausto es delito y los campos de concentración son museos que recuerdan el horror de aquellos años y la tragedia de sus víctimas. En España aún podría hacerse algo parecido. Sacar el cadáver del dictador del Valle de los Caídos y convertirlo en museo. Un museo que recuerde a los presos que lo construyeron, al bando vencido que, en definitiva, fuimos todos. Eso y contarle a los niños antes de acostarse largos cuentos que hablen de cómo fueron perseguidos algunos sueños y de cómo, gracias a la voluntad de algunos luchadores, se mantuvieron vivos. Recordemos la historia real para saber lo que aún nos queda de camino. A veces basta con mirar lo recorrido.

Ismael Serrano
13-05-2001
http://www.ismaelserrano.com

La balsa de la medusa.

Hi ha obres d’art que han marcat una època, potser no per la seva gran bellesa sinó pel que van voler dir els seus autors. Hi ha obres molt conegudes, d’altres que no ho son tants, però que no deixen de ser menys importants ni molt menys belles.
Tots tenim en la nostra ment un quadre que ens a fet neguitar i pensar duran moltes hores, i que forma part de la nostra memòria. El meu es aquest, “La balsa de la medusa”, un quadre marcat de sentiment, passió, intriga, angoixa, malestar i de realisme.

L’historia del vaixell francès “Medusa” va ser un dels successos més horribles de França. El vaixell va naufraga davant de les costes africanes i un petit grup dels passatgers va sobreviure gracies a una balsa. En la meitat de la mar, un vaixell de la marina francesa va veure als nàufrags però no els recollir. Els supervivents, van ser presos de la fam, la set, la insolació. Moriren molts i la resta va sobreviure menjant les restes dels cadàvers. Finalment, un vaixell els trobar i els retornar a França. La seva historia va ser censurada pel govern, que impedí que es publiques en els diaris de l’època.

Géricault realitza aquest quadre per a donar a conèixer els fets, i rere dos anys en que és prohibí que s’exposés, finalment es mostrar en el Saló Oficial i va causar un gran escàndol social. Géricault plantejar un quadre de gairebé cinc metres d’alçada i més de set metres d’amplada. Realitzar nombrosos estudis previs sobre cadàvers i restes humans extrets de cementiris i execucions públiques.

La escena marca el moment en el que els nàufrags miren el vaixell que no els recollirà. Els personatges composen tota una galeria de les expressions possibles, des de la desesperació més absoluta del home gran que dona la esquena al vaixell, passant per els primers matisos de l’esperança, fins a arribar al entusiasme desbordat dels homes que agiten les seves camises. La visió es completament dantesca, amb la balsa mig desfeta per la mar, els cossos dels morts, putrefactes, mutilats, expandits per la balsa… Com a cosa curiosa direm que el jove home mort que sosté el home gran és el retrat de Delacroix, íntim amic de Géricault.
La Balsa de la Medusa es el quadre insígnia del moviment romàntic francès, per el seu to apassionat i tètric, amb el home desconegut com a protagonista absolut de l’historia.

El primer descobriment.

Parlar de descobriment es sinònim de parla de avenços i millores en la nostra vida, si més no, aquest és el principal objectiu, fer més fàcil la nostra vida. El foc es potser el gran descobriment que ha fet la humanitat en la seva historia.

Segurament hom podria pensar que hi ha hagut descobriments més importants en la nostra, encara curta, vida com a espècie. L’electricitat, la penicil·lina, la roda, la maquina de vapor, etc. Són grans descobriments, però no trasbalsaren tan la vida dels humans, com en aquella època ho va fer el foc.

El foc va fer molt més planera l’existència als primers homínids. No solament tenia una aplicació en els aliments, en l’enllumenament o en la seguretat, sinó que també els va servir per a poder fabricar eines més resistents i més avançades. A mes el foc es un element que uneix a una família (poble o espècie) al costat d’ell, raó que determina aquest descobriment cap a la primera posició en l’escala dels descobriments més importants.

El foc en si, no es un descobriment, ja que de foc n’hi ha agut sempre, però si que és un descobriment aprendreu a utilitzar hi ha controlar.

Tenim constància arqueològica que remunten l’aparició del foc vora l’any 800.000 aC, trobats a les restes de Leher-Bend-Ya’aquev, en època més tardia s’han trobat restes a Bilzingleben, cap a l’any 400.000 aC. Tot i això, els arqueològics i professionals del medi no generalitzen la utilització d’aquest enginy fins a final del 200.000 aC, corresponen als període de Plistocè mig. De totes maneres el foc, es un element difícil de trobar arqueològicament, ja que nomes es pot demostra a base de les col·locacions de pedres per refugiar-lo del vent.

Sens dubte va significar una gran troballa, tant per als nostres primers avantpassats, com per a la nostra cultura actual.