Ells no s’anomenaven Egipte, sinó que es autoanomenaven Ta Mery, seran els grecs i posteriorment els Romans, qui els cridessin Egipte; per uns temples que reben el nom de Het-Ca-Ptah. Ta Mery és un lloc molt especial, no solament per la gran seguretat que brinda estar envoltat d’un desert (encara que no eren un poble aïllat), sinó també pel clima propi de la zona. Serà un lloc molt atractiu per a la immigració. Egipte serà un lloc molt prosper, però alhora deficitari d’alguns minerals, com la fusta, això fara que s’hagin de relacionar amb altres pobles. Tindran una clara tendència a la unificació, el Nil és el seu nexe d’unió.

Dintre d’Egipte es pot diferenciar dues clares zones. La zona de l’alt Egipte (el sud), és més pobre, solament contaven amb el riu, més conservadora i més provinciana; i el baix Egipte (el nord), la zona del delta, la zona més rica i més cosmopolita. Gairebé tota les coses que conservem procedeix d’aquesta zona. El faraó, es titular rei de les dues senyores, és a dir dels dos països, i la seva corona serà una unificació de les corones de cadascuna. És un país singular, amb molts contactes amb l’exterior, sobretot per la necessitat d’aconseguir els materials que necessitaven i que ells no disposaven, com la fusta, la pedra, etc. Encara que tindran una gran quantitat de collites, de dàtils, de blat, etc. Coneixien el vi, encara que tenia molt més èxit la cervesa, també coneixien l’oli, un producte summament necessari, no sol per a l’alimentació, sinó també per a poder elaborar els cosmètics. D’entre els seus productes sobresortia el papir, una planta amb la qual es feien cordes amb les branques, també es podia menjar, i picant-la s’obtenia una espècie de paper.

Van domesticar alguns animals com el gos o el gat, també ho van intentar amb uns altres sense èxit algun, com la cigonya. El camell no ho coneixien, aquest animal entrá en una època tardana, amb Alexandre Magne. Tampoc coneixien el cavall; quan volien cavalcar amb l’exèrcit utilitzaven el ruc. Podem reconstruir molt de la seva gastronomia. No coneixien el sucre (procedeix d’Amèrica), utilitzaven la mel.

Un dels tòpics més estesos era l’obsessió dels egipcis per la mort (del món dels morts ens queden moltes coses, del món dels vius, pràcticament gens), doncs tot el contrari. Era un poble que estimava la vida i els seus plaers, per això mateix no volien que aquesta acabés, per això tota aquesta parafernàlia en les tombes, ells volien estar preparats per l’entrada a la nova vida. La momificació es va fent cada vegada més popular, fins que pràcticament, tots, d’una manera o altra, la practiquen.

El paper de la dona era molt important, molt més que en la majoria d’altres cultures; tenia fins al seu patrimoni propi.

Entorn a l’any 3100 aC ja coneixien els minerals: l’or, la plata, el coure i ocasionalment el plom; però l’escassetat en el territori farà que els utilitzin poc, i segueixin utilitzant el sílex.

El Nil serà un nexe d’unió entre els dos territoris; els processos unificadors del país vindran sempre de l’alt Egipte (el sud). Els habitants del baix Egipte (el nord) tindran com déu principal a Horus (amb cap de falcó), mentre que en els habitants de l’alt Egipte (el sud), serà Seth (serp) el seu déu principal.

Egipte serà un país que els fascinarà molt poc el mar, al qual no li dediquen molt interès.

De les crescudes del Nil sorgirà el calendari; és un calendari molt precís, compte amb 365 dies, encara que no van tenir en compte l’any de traspàs, i això es va anar acumulant. El calendari no s’utilitzava en la vida quotidiana, solament s’utilitzava per a marcar els grans esdeveniments, les èpoques de collites, etc.

Quan comença la història, el poble d’Egipte ja esta format cultural i metodològicament. Des del punt de vista antropològic, és un poble mestís, ja que els seus habitants procedeixen de molts pobles: de Líbia, del sud del Nil, de Mesopotàmia, del Sinai i fins i tot de més lluny. Tot i això, tenien una personalitat molt marcada com poble. La llengua que parlaven era el Copto, és una llengua afroasiàtica. No representava les vocals. Era jeroglífica, molts signes eren ideogrames, uns altres tenien un nivell fonètic. És una escriptura molt complexa, de gran bellesa, de gran especialització; era una escriptura oficial, carregada de tradició. Tenia que existir una escriptura més practica, ràpida i més fàcil. Aquesta era l’escriptura Hieratica, cap al 700 aC se simplifiqués més i passés a anomenar-se Demòtica.

En 1799 en un poble Egipte de les riberes del Nil, va ser trobada la Pedra Rosetta, la va trobar un capità francès, Pierre-François Bouchard, quan les tropes capitanejades per Napoleó Bonaparte es trobaven guerrejant, contra les de Gran Bretanya, en les terres d’Egipte. Es tracta d’un document oficial del general Alexandre Magne, escrit en jeroglífic, en demòtic i en grec. Jean-François Champollion va poder així desxifrar el llenguatge jeroglífic i acabar amb un dels grans enigmes de la història. Aquesta troballa va ser crucial per a poder entendre molts documents que fins a llavors no es podien llegir.

A l’hora de poder entendre la història d’Egipte, no contem amb molts documents; el més important conegut és el del sacerdot Maneton, que per encàrrec de Ptolomeo III, realitzà una llista de reis, dividits en etapes i en dinasties. El problema era que solament es podia utilitzar una cronologia relativa, gràcies a l’explorador Petrie, que estudiant la ceràmica la realitzar. L’intent d’aconseguir una cronologia exacta ve determinat per “l’any perfecte”, passava cada 1460 anys, quan una estrella concreta apareixia, l’estrella Sotis (ara sirio), coincidint amb el primer dia del mes que el Nil creixia. Segons ens informa Maneton, sabem el faraó i la dinastia en la qual passar aquest dia, a partir d’aquest esdeveniment, podem determinar i posar dates a la cronologia egípcia; encara que encara existeixen molts errors i segles de foscor. Segons els mateixos egipcis el país era una lluita constant entre l’ordre i el caos; l’ordre vènia determinant pels faraons, és el que es diu el Per-Aa (faraó). Per exemple, existia una frontera perquè els estrangers no poguessin entrar en el país, es feia així, un ordre enfront d’un caos.

No hem de perdre de vista la filtració de les fonts, això fa que coneguem molt bé la vida dels faraons i dels adinerats, però en canvi, coneixem escassament la vida del poble. La major font d’informació l’aconseguim de les tombes, allí trobem escenes de caça, de cultiu del camp, etc. però sempre des del punt de vista de la classe privilegiada, i sempre idealitzant-lo, ja que pretenien dur-se’l al més enllà.

La història dEgipte no és una ciència exacta, sinó que és contínua i cada descobriment fa recompondre totes les peces del puzle. Últimament s’estan donant grans passos, fins a fa ben poc, hom situava l’aparició de la primera dinastia entorn a l’any 3100 aC, ara es pot allargar aquesta data fins al 3250 aC. Encara queda molta feina per fer.