Hola “Els temps moderns”.

 

Tots els projectes tenen un principi i un final, aquest també. Ha arribat l’hora d’acomiadar-se i dir adéu a aquest petit bloc. Tot mirat ha estat un gran èxit, ni jo mateix aconsegueixo creurem fins a on ha arribat aquesta petita bitàcola. Han estat 8 mesos compartint amb tots vosaltres els pensaments i idees que sorgien des del teclat d’un noi de les terres de ponent, 8 mesos on la cosa ha anat millorant dia rere dia, els inicis van esser molts difícils (com qualsevol nova bitàcola), però de mica en mica hom va anar guanyant experiència i el bloc anar millorar, així com van augmentant les visites i els lectors que és pesaven pel bloc interessant-se pel que jo (una simple persona) els podia contar.

No es un adéu, no. Aquesta adéu a Mausis.es.kz significa un hola ven gran a un altre bloc. Amb un grup d’amics hem fundat un nou bloc anomenat “Els temps moderns”, homenatjant la famosa pel·lícula de Charles Chaplin i la genial revista del gran Jean-Paul Sartre.

Esteu tots convidats, especialment aquells que tinguin ganes de pensar, aprendre, reflexionar i utilitzar l’esperit crític.

Adéu adéu Mausis.es.kz

Cal tenir memòria històrica.

Cal tenir memòria en aquesta vida. La memòria és el que quelcom ens fa recordar i no caure en els mateixos errors com a espècie, ens fa recordar experiències passades que cal tenir sempre present.

La memòria és la facultat humana més importants; sense memòria estaríem condemnats a tornar a passar per els mateixos errors, una vegada i una altra; errors que simplement no es pot permetre que tornin a succeir.

Tot i això, hi ha alguns individus que la volen oblidar, callar, submergir-la en els més fons del oblits, com si res del que recordem es pogués o és volgués recordar.
Tots sabem de quin peu calça la dreta del nostre país, tots sabem que els que ara diuen que son demòcrates abans no ho eren, i també, tots sabem que surten de partits feixistes, que son els mateixos que ens van treure la llibertat durant gairebé 40 anys, matant a totes les persones que no pensessin com ells, que ens van prohibir expressar i dir el que pensàvem, arravatant la nostra pau, la nostra enyorada república i van oblidar tots els nostres drets com a persones. Son els mateixos que ens van prohibir expressar les cultures que no s’adaptessin a la visió que ells tenien d’Espanya, una Espanya barroera, incomoda, feixista, intolerant, obtusa, que ens va submergir en els més tristos del oblits. Una Espanya que no era ni gran, ni tampoc lliure.

Tots sabem quina és la memòria del PP, quines persones hi militen, tots sabem que volen tornar vells fantasmes del passat.

Cal tenir memòria hi fer el que els nostres padrins, desprès de molt lluitar, no van poder aconseguir en aquella Espanya dels anys 30.

Cal acabar d’una vegada amb questa dreta feixista.

Per a frikis de Star Wars.

Star Wars mou masses. Si tu ets un d’aquestos Frikis que ho coneix tot sobre Star Wars (jo conec uns quants d’aquestos), no podràs deixar de visitar aquesta pagina. Un lloc on podràs provar, diversos models d’espases làser utilitzades per diferents personatges de la saga.

(per anar a la pagina premeu la imatge)

Imperi Hitita [Segona part].

Sembla ser que el fundador de l’imperi va ser Labarna, nom que passar a ser el nom genèric del rei. Li seguirà Hattusil, és el qual expandirà l’imperi; es una etapa molt prospera, lluitarà contra els hurrites, i fundarà la ciutat que posteriorment serà la capital (Hattusa). Murshil arribarà fins a la ciutat d’Alepo, expandint enormement les fronteres, va ser un gran rei; assassinat pel seu entorn familiar. Telepino va escriure un text que s’ocupava del problema hereditari en la tradició indoeuropea, segons aquesta la fortuna passava al germà, a partir de llavors passarà als fills, i si no existeixen fills seran les filles les quals rebin l’herència. Si existien problemes s’havia d’anar al Pankus (assemblea de noble, en el qual estaven representades les principals famílies) i ells ho resoldrien. Serà una solució per a acabar amb els problemes hereditaris.

L’imperi Hitita serà un estat pseudofeudal, encara que amb algunes obligacions. Els reis no estaven divinitzats, no eren representants de déu, encara que a la seva mort si era freqüent que es produís aquesta divinitzacions. Els Hitites disposaven de molts déus, molts d’ells d’origen Hurrita. Posseïen una economia molt desenvolupada, sobretot per les ciutats matalassos, que tenien una agricultura molt avançada. Serà el primer poble que va conèixer el ferro, el qual el van mantenir com secret d’estat. L’utilització del ferro no és generalitzarà fins al mil·lenni següent. Coneixien el divo (oli) i tenien la cervesa com beguda alcohòlica.

Subiluliuma va ser el rei més important de l’imperi Nou, que serà l’etapa més prospera de la seva historia. És el rei per excel·lència. L’hereu era el seu germà, però ho destrona i mata al seu germà, coronant-se rei. Des que va accedir al poder va intentar expandir altra vegada el territori. Atacà al rei de Mitanni, però no ho fer directament, armar tota una estratègia: conquistà alguna ciutat menor (com Ugarit), va buscar aliances (com amb Babilònia) i quan la situació era segura ataca Mitanni i saqueja el seu capital. Però Mitanni, tenia un acord amb Egipte; els Hitites en comptes d’atacar a Egipte, arribarien a un acord amb ells, encara que amb un gran recel (la potència del sud contra la potència del Nord). Segons els documents els seus problemes no acabaren aquí, van tenir que lluitar contra un poble seminòmade: Hapiro.

Kabesh era una ciutat independent, amb una gran habilitat política, capaç d’estar aliat tant amb els Hitites, com amb Egipte. Serà el limiti de les expansions d’aquests dos pobles. Haurà diverses batalles entre ells en aquesta ciutat. Subiluliuma va rebre una carta de la vídua del faraó (segurament de Tutankamon), demanant-li que l’hi envies un fill seu, per casar-se amb ella i fer-lo rei. Però el recela, no li contesta. Ella li torna a enviar la carta, i el li envia una altra per a veure si era un engany, i ella li contesta que no. Rere molts dubtes acceptar, i finalment li envià a un dels seus fills, però mai arribaria a Egipte, serà assassinat pel camí (si recordeu el article dedicat a aquesta etapa en l’antic Egipte “[Antic Egipte] Tanta historia i tants dubtes.“, recordareu que parlàvem de que a Tutankamon el succeir el seu visir Ai, un dels més importants membres de la cort egípcia; alguns historiadors apunten al fet que pogués ser el mateix Ai el que ordenar matar al fill de Subiluliuma). Després va haver alguns enfrontaments més en Kabesh, fins que finalment signaren la pau. Sembla ser que Subiluliuma va morir de pesta.

L’imperi Hitita entorn a l’any 1200 aC és vençut pels pobles del Mar. Hattusa és destruïda i l’imperi queda relegat a un territori molt petit, que mai va tornar a ressorgir; és el que s’ha anomenat estats pseudohitites.

Imperi Hitita [Primera part].

Els hitites, també anomenats hetitas o heteos, van ser una població d’origen indoeuropeu que s’instal·lar en la regió central de la península d’Anatolia entre els segles XVIII i XII aC. Va aglutinar a nombroses ciutats-estat de cultures molt diverses entre elles arribant a crear un influent Imperi gràcies a la seva superioritat militar i a la seva gran habilitat diplomàtica, constituint-se així com la tercera potència en l’Orient Mig (juntament amb Babilònia i Egipte). Van perfeccionar el carro de combat lleuger utilitzant-lo amb gran èxit, i se’ls atribueix una de les primeres utilitzacions del ferro en Orient Mig com objecte de luxe, encara que ho van mantenir en secret. El seu èxit militar també vindrà marcat per l’aparició dels Maryannu, eren uns joves guerrers especialitzats, que gaudien de certs privilegis pel rei, era la classe aristocràtica.

És un poble que ja ens apareix esmentat en la Bíblia. Fins a temps recent es desconeixia la seva importància. En 1906 dC es va descobrir la seva capital: Hattusa, conquistada després de ser destruïda. En aquesta ciutat es van trobar 12.000 tabletes, en escriptura cuneïforme, representant la llengua arcàdia, però també en altres llengües desconegudes. Hrozny va descobrir que es tractava (una de les llengües) d’una llengua indoeuropea, la primera aparició d’aquesta llengua en la història; gracies a aquest fet s’ha pogut considerar que era un poble d’origen indoeuropeu.

L’imperi Hitita estava compost per l’estat i per una sèrie d’estats matalassos, eren una espècie de ciutats-estat, amb un règim feudal i una gran llibertat, es dedicaven al comerç. Aquests estats a més donaven protecció a l’estat central en les invasions. Alguns d’ells són Akijawa, atarsiya, Micawnda, Wilusa (el seu capital era Turusa, és a dir, la famosa Troia). De vegades aquests estats tenien rivalitats entre ells.

Cap al 2300 aC es diu que van arribar els indoeuropeus i van unificar i van formar l’imperi. A partir del 1700 aC ja coneixem un estat unificat.

La seva història es pot dividir en tres períodes:

1.- Imperi Antic (1700 – 1500 aC)
2.- Imperi Mig (1500 – 1400 aC)
3.- Imperi Nou (1400 – 1180 aC)

(mini-)manifestació.

Avui es 11M, tres anys ençà tots estàvem pendents de les impressionants imatges que ens arribaven des de Madrid. Aquest dia tant dolgut per gairebé tots, i del qual tots el recordem, avui a passat a l’oblit. Sembla, això si, que a determinats partits politics, no els agrada recordar-ho.

La decisió del PP de sortir a manifestar-se ahir als carrers de Madrid amaga alguna cosa més que la simple debilitació del govern, amaga intentar treure protagonisme als fets de l’11M, i pràcticament ho han aconseguit, l’hi ha tret el protagonisme que és mereixia al recordatori de l’atemptat. Es clar, no els agrada recordar l’11M.

Avui que és 11M, s’ha parlat més de la (mini-) manifestació dels grups feixistes espanyols, que no pas del que s’havia d’haver parlat. Va ser una manifestació com totes aquelles que fa el PP (ja van 13, en el que portem de legislatura, és diu rapit), ridícula, feixista, intolerant, mentidera, exaltada, sense raó, putrefacta, amb olor a carronya, però sobretot gens preocupant. Hi no hem preocupa per diverses raons; primer per que al PP ja se li veu de quin peu calça (cada dia són més persones que són conscients de les seves estúpides mentides), no hem preocupa perquè la manifestació va ser un total fracàs, lluny del vall de xifres, va averi moltes menys persones de les que tots ens podíem imaginar; el govern parla de 337.000 persones, segons El Pais 342.000 persones, el Periódico de Catalunya parla de 425.000 persones, el mundo de “miles de personas”, el ABC la situa entre 700.000 i 900.000 persones…i la comunitat de Madrid parla de 2.125.000 persones ( ja ja ja, no so creuen ni ells). La més raonable es la del Periódico de Catalunya, que ho va contabilitzar a traves de les fotos aèries. Sigui quina sigui la xifra real (deu estar molt allunyada de la de la comunitat de Madrid), es un gran fracàs, sobretot per l’artilleria feta des del PP (despeses pagades, menjar gratis, autocar gratis…), que va convertir la manifestació en un viatge de l’”inserso” (ja hem perdonaran aquells padrins que encara hi pensen i no es deixen enganyar).

Mariano Rajoy, que s’autodefineix com el salvador de la pàtria, va demanar al govern, un gir en la política terrorista, excusant-se que la manifestació el legitimava…quina poca memòria, aquestos feixistes, humans de pacotilla, no se’n recorden d’aquelles manifestacions en que va sortir mitja Espanya a protestar per la guerra, quina poca memòria, allí van passar de les manifestacions (i aquelles si que eren multitudinàries). Ja se sap, “por el interés te quiero Andrés”.

Le mots (Les paraules). Jean-Paul Sartre.

“Los burgueses del siglo pasado nunca olvidaron la primera noche que fueron al teatro, y sus escritores se encargaron de comunicarnos las circunstancias. Cuando se levantó el telón, los niños creyeron que estaban en la corte. Los oros y las púrpuras, los fue­gos, las pinturas, el énfasis y los artificios ponían a lo sagrado hasta en el crimen; en el escenario vieron resucitar a aquella nobleza que habían asesinado sus abuelos. En los descansos, la distribución en pisos de las galerías les ofrecía la imagen de la socie­dad; les mostraron que en los palcos había espaldas desnudas y nobles vivos. Volvieron a sus casas estu­pefactos, ablandados, insidiosamente preparados para unos destinos ceremoniosos, para volverse Jules Favre, Jules Ferry, Jules Grévy. Desafío a mis contemporáneos a que me den la fecha de su primer encuentro con el cine. Entrábamos a ciegas en un siglo sin tradiciones que tenía que destacar entre los demás por sus malos modales y el nuevo arte, arte plebeyo que anticipaba nuestra barbarie. Nacido en una caverna de ladrones, colocado por la adminis­tración entre las diversiones de feria, tenía unos modales populacheros que escandalizaban a las per­sonas serias; era la diversión de las mujeres y de los niños; mi madre y yo lo adorábamos, pero apenas pensábamos en ello y nunca lo comentábamos; ¿se habla del pan cuando no falta? Cuando nos dimos cuenta de su existencia, hacía ya mucho tiempo que se había convertido en nuestra principal necesidad.”

Las Palabras. Jean-Paul Sastre
Manuel Lamana (Traductor)
Pag. 101 i 102.

 

“Hecho de nubes”, Homenatge a Pablo Guerrero.

El cantautor Ismael Serrano ha creat el seu propi segell discogràfic, aquest respon al nom de “PEQUOD, compañía disquera”, segons el propi Serrano “pretende ser una plataforma de creación y difusión de una música plural, con contenido, con mirada a largo plazo”.

Amb aquesta nova eina de difusió, el primer CD que s’ha produït és un Homenatge al cantautor Extremeny Pablo Guerrero. El disc s’anomena “Hechos de nubes”. Hi han participat Pedro Guerra, Luis Eduardo Aute, Javier Bergia, Joan Manuel Serrat, Luz Casal, José Antonio Labordeta, La cabra mecánica, Quique González, Ismael Serrano, Víctor Manuel, Luis Pastor, entre d’altres. Tot ells fan versions de les millors cançons de Pablo Guerrero.

El CD es va posar a la venda el passat 26 de Febrer i pretén rendir homenatge a uns dels grans cantautors de llengua castellana, defensors de la llibertat, autor de grans temes, i també, un dels grans oblidats en els nostres temps.

Personalment, és una disc exquisit per aquells que comparteixen el gust per la bona musica i pels cantautors.

Os deixo tres diamants: José Antonio Labordeta (“A tapar la calle”), Pedro Guerra (“Teo”), Javier Bergia (“Pepe Rodríguez”).

8 de març. Dia internacional de les dones.

El 8 de març s’ha convertit en un símbol per a les dones dels cinc continents. La celebració no es basa en un únic fet ni tampoc ha tingut sempre el mateix sentit. La història canvia, és dinàmica, i el sentit dels símbols i significats també.

Antecedents

Des de l’inici de la revolució industrial, àmplies capes de la població femenina dels sectors populars es van incorporar al treball assalariat. Aquesta incorporació no les eximí, però, de continuar sent responsables del treball de cura de les persones del grup familiar ni de les activitats domèstiques.
Les precàries i difícils condicions de treball industrial van provocar, des de mitjans del segle XIX, l’aparició de moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals, com ara la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures per prevenir-los.
D’aquesta experiència, Catalunya no en va quedar al marge. N’és un exemple la vaga que 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada van fer l’any 1881, en demanda de millors condicions de treball.

Els fets de Nova York

En l’origen de la commemoració del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, tradicionalment s’han destacat diversos fets puntuals: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, de Nova York, el dia 25 de març de 1911 (indústria tèxtil on treballaven cinc-centes persones, en la seva gran majoria dones immigrants joves).
En aquest darrer incident van morir 142 obreres que l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals.

El dret a vot

Ja que les dones contribuïen amb el seu treball -tant el remunerat com el domèstic- al creixement de l’economia dels seus respectius països, volien tenir el dret a participar en l’àmbit públic. Aquesta participació se centrà, durant unes dècades, en la reivindicació del dret de vot per a les dones, l’altre gran eix que conflueix en la celebració d’aquest dia.
La primera declaració programàtica reivindicant el dret de vot, la van fer les dones nord-americanes, el 1848, reunides a Seneca Falls. Anys després, les sufragistes angleses van fer de la reivindicació del dret de vot per a les dones l’eix central de les mobilitzacions. Les seves accions i les seves idees van traspassar fronteres i van tenir repercussions en altres països.

La primera celebració

A partir de 1908, les socialistes nord-americanes van celebrar el Dia de la Dona, el darrer diumenge de febrer, per reivindicar el dret de vot. El 1910, en el marc de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin llençava la proposta d’establir el Dia Internacional de la Dona, amb l’objectiu principal de promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat.
Seguint aquesta iniciativa, l’any següent, més d’un milió de dones europees i nord-americanes sortiren al carrer. Les primeres ho van celebrar el 19 de març i les segones ho van continuar fent el darrer diumenge de febrer.

El 8 de març

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el leitmotiv de les celebracions del Dia Internacional de la Dona. I el 8 de març (segons el nostre calendari) de 1917 les dones russes, que feia anys que també ho celebraven, van sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del tsar i la proclamació de la República. A partir d’aquest moment, el Dia Internacional de la Dona quedà fixat en la data del 8 de març.
Reivindicació de millors condicions de treball i de vida, i de drets polítics i manifestacions en favor de la pau, són alguns dels temes que es troben en l’origen de la celebració del dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.
Amb el ressorgiment del feminisme, a finals dels anys seixanta i setanta, tornà a implantar-se la celebració d’aquesta data, que van acabar de corroborar les Nacions Unides, el 1977, en declarar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.

Generalitat de Catalunya
http://www.gencat.cat

No oblidem.

Romeu
02-12-2006 / EL PAÍS